Ares Masip ens apropa la realitat dels refugiats

La lleidatana Ares Masip, voluntària al camp de refugiats d’Eko i portaveu a Lleida de la campanya Casa nostra, casa vostra, Volem acollir, va fer una xerrada als nostres alumnes, en la qual va explicar la seva experiència a Grècia i va apropar la realitat als camps de refugiats a través de testimonis, imatges i vídeos colpidors. Ares Masip va contextualitzar la situació a Síria en plena guerra i la situació dels refugiats un cop han xafat terra europea. 

Us deixem un text preciós de la nostra alumna Cíntia Peña Rué, de 2n de Batxillerat, que d’una manera molt literària il·lustra aquest sentiment que s’apodera de tots nosaltres després d’escoltar les paraules de l’Ares i de posar-nos en la pell d’aquells que han de fugir de casa i s’aboquen a un futur fosc i incert.

2016: una odissea al Mediterrani

Homer

‹‹Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia. Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes, però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes, sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.››

Qui no coneix la màxima que ens transmet la cançó de bressol d’Europa? Acull primer el foraster a casa teva i quan li hagis proporcionat l’essencial, pregunta-li el nom i l’origen. Però qui sap si l’hospitalitat també forma part del mite.

Ulisses i els seus companys lluiten contra tempestes en un iot destrossat, amb l’esperança de superar el pas entre Líbia i Sicília. I, enmig dels cadàvers dels seus germans, el capità entrelluca un ull de neó que s’acluca intermitentment, convidant-lo.

Criden. I sense esperar-se a fondejar el que queda de nau, es llencen a la deriva i neden cap a la terra forana. Benvinguts, refugiats, són les càlides paraules que els sembla sentir. Esperen sostres i parets que ensordiran el funest crit de guerra de la ciutat d’on provenen i, qui sap, potser un futur que promet un retorn a la pàtria.

Només Ulisses manté el cap fred i alça la mirada al cel, pregant als déus misericòrdia i humanitat. La lluita pel retorn i la vida no s’ha acabat. Veu com Hermes, estrenyent-se el nus de la corbata, es dirigeix a la cúpula transparent que protegeix l’assemblea dels Immortals, els que mai no canvien.

El missatger esbufega en imaginar els renecs que sortiran dels que no moren mai. Ningú es voldrà fer càrrec d’aquella nosa humana. Tret d’Atena, és clar. Hermes torç el gest amb desdeny en mirar cap a la costa. No haurien pogut escollir, no, un altre destí. Una illa d’Oceània potser. Ho proposarà. Al cap i a la fi, ell no hi té res a perdre.

I a la costa, els ulls d’Ulisses s’omplen de llàgrimes per la inexistència d’una altra opció. I amb el cap ben alt accepta que ara està entre Escil·la i Caribdis; entre Europa i la guerra.

 

Comparteix